Perseu
Data de redacció2013
Nombre de personatgesP20 H10 D10
Resum
Arístocles, fent de ventríloc com a veu narradora i desdoblat 3 vegades ell mateix, essent alhora titella i titellaire, explica al públic sinerenc, que va comentant la jugada, el mite de Perseu:
Acrisi, rei d'Argos, sap per l'oracle que el seu futur net el matarà. Així doncs, tanca la seva filla Dànae en una torre; però, Zeus, encisat, es converteix en una pluja d'or i penetra la cambra, caient sobre la princesa i concebent Perseu. Acrisi, un dia, sent plorar el nen, i, enfadat, fa llençar net i filla al mar dins una caixa de fusta. Però els corrents els portaran a Sèrifos. Perseu, ja fet un home, promet a Polidectes el cap de la Gorgona Medusa. Hermes li deixarà una espasa corba, i Atena un escut brunyit, però haurà d’anar a veure les Graees, germanes de les Gorgones. Les venç enginyosament: li diuen on trobar Medusa i li donen un casc invisibilitzador, unes sandàlies alades i un sarró màgic per posar el cap del monstre. Perseu matarà Medusa, i de tornada cap a casa salvarà, a Etiòpia, la princesa Andròmeda del drac a qui el seu pare l’ha ofert, matant-lo en ensenyar-li la testa de Medusa, que petrifica. Un cop retornat a casa, decideixen juntament amb Dànae retrobar-se amb Acrisi, ja vell, i fer les paus. Quan arriben coincideix que se celebren uns jocs. Perseu hi participa i deixa tothom bocabadat, llança el disc tan lluny que va a parar entremig del públic, sobre un ancià: Acrisi, encara desconfiat, s’havia camuflat entre la massa.
L’oracle es compleix, però alhora, com bé diu Arístocles, “els homes sempre som responsables dels nostres actes”.
Acrisi, rei d'Argos, sap per l'oracle que el seu futur net el matarà. Així doncs, tanca la seva filla Dànae en una torre; però, Zeus, encisat, es converteix en una pluja d'or i penetra la cambra, caient sobre la princesa i concebent Perseu. Acrisi, un dia, sent plorar el nen, i, enfadat, fa llençar net i filla al mar dins una caixa de fusta. Però els corrents els portaran a Sèrifos. Perseu, ja fet un home, promet a Polidectes el cap de la Gorgona Medusa. Hermes li deixarà una espasa corba, i Atena un escut brunyit, però haurà d’anar a veure les Graees, germanes de les Gorgones. Les venç enginyosament: li diuen on trobar Medusa i li donen un casc invisibilitzador, unes sandàlies alades i un sarró màgic per posar el cap del monstre. Perseu matarà Medusa, i de tornada cap a casa salvarà, a Etiòpia, la princesa Andròmeda del drac a qui el seu pare l’ha ofert, matant-lo en ensenyar-li la testa de Medusa, que petrifica. Un cop retornat a casa, decideixen juntament amb Dànae retrobar-se amb Acrisi, ja vell, i fer les paus. Quan arriben coincideix que se celebren uns jocs. Perseu hi participa i deixa tothom bocabadat, llança el disc tan lluny que va a parar entremig del públic, sobre un ancià: Acrisi, encara desconfiat, s’havia camuflat entre la massa.
L’oracle es compleix, però alhora, com bé diu Arístocles, “els homes sempre som responsables dels nostres actes”.
Notes
Dramatització del mite de Perseu a partir de l'obra espriuana, seguint els seus passos com va fer amb Antígona i Fedra. Els textos de partida provenen majoritàriament de Les roques, el mar i el blau, rèpliques d'Una altra Fedra, si us plau, i alguns poemes dispersos de Cementiri de Sinera. Segueix Espriu en l’ús de diferents nivells dramàtics, l’aparició de personatges sinerencs i també el to que travessa l’obra.
Arístocles és el nom del vell pescador d'Ítaca de Les roques i el mar, el blau, d'Espriu (1984). Serveix d'enllaç de les proses de tota la primera part de l'obra i ell mateix es presenta al públic com a titella, i a l'autor com al titellaire que el mou. A la peça de Batlle, Arístocles, titella i titellaire alhora, queda fragmentat en tres veus a manera de cor antic, responent alhora a la forma polifònica del rapsode.
Arístocles és el nom del vell pescador d'Ítaca de Les roques i el mar, el blau, d'Espriu (1984). Serveix d'enllaç de les proses de tota la primera part de l'obra i ell mateix es presenta al públic com a titella, i a l'autor com al titellaire que el mou. A la peça de Batlle, Arístocles, titella i titellaire alhora, queda fragmentat en tres veus a manera de cor antic, responent alhora a la forma polifònica del rapsode.
TítolEspriu x Dotze: dramatúrgies curtes per a joves
ProloguistaJordi Font
EditorialArola Editors
Data de publicació2014-04
VolumI
Pàgina/es169 p.
Col·leccióTextos a part. Teatre contemporani.;120
Notes bibliogràfiques
Espriu x Dotze constitueix l’aportació de l’Institut del Teatre al Centenari de Salvador Espriu, l’any 2013. Es tracta de dotze dramatúrgies curtes, basades en l’univers espriuà i adreçades a la gent jove, particularment a l’alumnat dels instituts d’educació secundària. Hi participen: Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan Cavallé, Beth Escudé, Albert Mestres, Pau Miró, Enric Nolla, Josep Pere Peyró, Gemma Rodríguez, Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez i Teresa Vilardell.
El text correspon a les pàgines 41-80.
El text correspon a les pàgines 41-80.
Enllaç al catàlegVeure fitxa
Informació proporcionada per l'autor2019
Darrera actualització2019-05-03
